Reconciliar família i treball: aprendre a fruir de les dues esferes

Tots vivim immersos en, com a mínim, dues esferes: la de la nostra família, la dels nostres afectes més íntims, i la del nostre món laboral i social. Totes dues esferes es reclamen una participació intensa. Com podem combinar els nostres amors i les nostres responsabilitats en un món cada vegada més exigent?

En primer lloc, cal aclarir que només en una de les dues esferes som realment imprescindibles. En efecte, som insubstituïbles en l’esfera familiar, en l’exercici de la nostra conjugalitat i parentalitat. I és bo procurar, sempre que sigui possible, que aquesta clara convicció sigui la que regeixi les prioritats de la nostra agenda vital. Tal com ho mostra la pel·lícula de ciència ficció In Time, la nostra vida és el temps que tenim disponible. Una disponibilitat, per cert, de la qual no tenim cap certesa pel que fa a la seva duració. Per tant, aprofitem el temps i dediquem-nos a estimar.

D’altra banda, els nostres afectes no estan allunyats de la laboralitat, ja que per estimar bé el cònjugue i els fills ens ho hem de treballar. Saber estimar al marit o l’esposa és un art que requereix esforç, creativitat, sortir de nosaltres mateixos. Aprendre a educar bé els fills significa sortir de la zona de comfort, abandonar la idea que la llar és un paradís perdut dedicat a la mandra on ja no cal fer res perquè ja hem suat la cansalada a la feina.

La solució a aquesta omnipresència de la tasca, de l’esforç, del treball, a tot arreu, és la joia. Abraçar el treball no com una càrrega pesada, sinó com un estat joiós intrínsecament vinculat a l’ésser humà. En efecte, el treball és un terreny connatural a l’ésser humà. Hem estat creats per treballar, com afirma la Bíblia; no només per aconseguir una manutenció, sinó per contribuir al progrés social i al bé de tota la humanitat. Com explica la Gaudium et Spes, Déu decideix crear l’home i la dona perquè governin les coses de la terra en justícia i santedat. Viure el treball des d’aquesta òptica ens converteix en superherois d’una pel·lícula d’acció el guió de la qual també es troba a les nostres mans.

Tenir un peu a cada esfera és una invitació a la unitat de vida, a créixer i a fer créixer en cadascuna de les dues dimensions:  l’àmbit familiar s’enriqueix amb la vida professional i, al mateix temps, la vida professional s’omple de sentit i d’il·lusió des de la perspectiva familiar.

El nostre enemic, doncs, no és ni el treball ni la multitasca, sinó l’estrès. L’estrès és l’adversari de la concentració, i en el fons també de l’amor. I per combatre’l, cal seguir una autodisciplina, que de vegades ens ha de portar a desconnectar o aparcar el mòbil, a controlar els pensaments, a imposar-nos la serena rutina de fer una cosa després de l’altra, sense presses, gaudint del moment. Si no aprenem a enamorar-nos de l’ara, l’ara i l’aquí seran sempre un peatge en relació al pensem que hauríem d’estar fent. “Fes el que cal i estigues pel que fas” deia sant Josepmaria”, molt abans que existissin les aplicacions de pagament per fer mindfulness.

Hem de tenir cura de la llar i de la vida matrimonial com el jardiner que estableix l’harmonia en un jardí. El jardiner contempla, dialoga amb la natura, espera esperançat, de tant en tant poda… I ho fa perquè tot flueixi. Guarda un ordre en l’acció, i una sana parsimònia, i sap trobar el temps per dedicar-se amb exclusivitat a cada flor, a cada planta. Així hem de fer amb els fills: conversa-hi com si tinguéssim tot el temps del món. Potser aquest és el secret de l’eficàcia i de l’amor: fer-ho tot amb tots en totes dues esferes com si tinguéssim tot el temps del món.