Una educació sense límits és molt limitada

Vivim en uns temps sense límits. Volem navegar per internet amb dades il·limitades, accedir a programes de televisió sense límits horaris… La tecnologia ens sedueix amb un accés a tot immediat i sense restriccions. Aquest paradigma de la immediatesa a la carta pot ser enemic de l’ordre i els rituals necessaris per viure i gaudir en convivència.

Tanmateix, els límits són imprescindibles en l’educació familiar i escolar. Els infants se senten més segurs, i poden créixer amb més seguretat i confiança, quan saben on es troben els límits. En l’educació dels fills, els límits confereixen la mateixa seguretat que sentim davant de la presència de barres laterals quan conduïm muntanya amunt per una carretera amb revolts i precipicis.

Els fills de qualsevol edat necessiten saber on són les regles, quantes n’hi ha, i qui s’encarrega de fer-les complir. Contràriament al que de vegades es pensa, la disciplina positiva de les normes no es contraposa a l’educació de les emocions: l’educació emocional és molt important, però no ha de ser un comodí per substituir la intel·ligència, la preparació i l’autocontrol.

Una educació integral, com una alimentació variada, conté una gran varietat d’ingredients harmònicament combinats per conduir-nos a la felicitat personal. Els sentiments del cor han de ser reconeguts i presents a les nostres vides, però el mantra de “vés on el cor et porti” no és el passaport assegurat a una existència reeixida.

Els impulsos desbocats poden ser tan perillosos com la repressió de la creativitat; una educació positiva és la que és capaç de crear equilibri, de bastir persones capaces d’erigir-se com a propietàries dels seus pensaments, emocions i desitjos.

Educar en els límits és atrevir-se a dir que no als infants. L’exercici de la negació sembla un fet contracultural en societats permissives i benestants. Les companyies de joguines i de berenars ensucrats inverteixen molts diners en llançar campanyes de publicitat que ja s’adrecen directament als infants, no als pares. Han convertit els infants en clients de primera, i indirectament els animen a fer pressió sobre els adults per aconseguir tota mena de plaers.

Un dels regals més útils que podem oferir als nostres fills és limitar la immediatesa dels plaers reclamats. Vet-ho aquí el veritable plaer! No hi ha infantesa més feliç que la que està sadollada de necessitats afectives, intel·lectuals i espirituals, però raonablement mancada de plaers materials. És molt infeliç el nen que no ha tingut mai l’oportunitat de desitjar una cosa,  de somniar en aquell premi excepcional que un dia vindrà! I el dia que ve, és festa grossa!

Els nostres fills necessiten límits horaris, restriccions en el consum de sucres, escoltar els nostres “nos” per saber ser forts quan la vida els porti contrarietats… I un dels límits més necessaris en els nostres temps, és el de la gratificació immediata. Tenir de tot a tothora és una recepta perfecta per a l’avorriment, la tirania, la cosificació… És una recepta perfecta per a la infelicitat. I els volem feliços, oi?